Del paradigma lineal cartesià al paradigma hipertextual

Bon vespre,

comparteixo amb tots vosaltres aquest primer contacte amb l'assignatura.



             -  El sorgiment de les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) ha transformat la societat de forma vertiginosa, que ha canviat alhora la forma de crear, difondre, comprendre, publicar, etc. el coneixement i la informació. Les maneres en que ens comuniquem són diferents de les de fa dues dècades, inclús menys degut a la velocitat en que sorgeixen nous avenços tecnològics que fan “antics” productes relativament nous per impulsar d’altres nous al mercat.

Tanmateix, els rols d’emissor, receptor, canal i mitjà s’han transformat envers l’adveniment del segle: Internet, on s’alterava el component principal del paradigma lineal, la comunicació unidireccional. La multiplicació de possibilitats envers l’acte comunicatiu alteraren aquesta forma tradicional adaptant noves maneres de concebre i interpretar la comunicació. El reputat filòsof i educador canadenc Marshall McLuhan, qui encunyà l’afirmació coneguda “el medi és el mitjà”, destaca tres etapes diferents dins l’evolució humana: la societat oral o prealfabètica; l’era alfabètica, la generalització de l’escriptura, i l’era electrònica i digital, on la complexitat sensorial de l’home s’allunya de perspectives lineals com oïda i vista per endinsar-se en un món comunicatiu complex, com el propi ésser.  La racionalitat unifacial pertanyent al paradigma lineal és substituït per la complexitat que és relacionada directament amb el sorgiment de l’hipertext.

La globalització, conseqüència directa de la implantació de les TIC, ha creat també un clima favorable per adaptar un model hipertextual que permeti la creació i difusió de la informació d’una forma ràpida i complexa, adaptada a una societat multidisciplinària; el mitjà ha creat la necessitat de la implantació del sistema hipertextual. A partir de les noves implantacions tecnològiques podem cercar informació a una web determinada i dins la mateixa, podem accedir a d’altres relacionades amb la cerca gràcies a l’hipertext.

D’una perspectiva única que recorda a temps de la revolució científica i les teories “cosmovisionàries” unidireccionals passem a aquest paradigma revolucionari que permet adaptar a l’ésser humà noves condicions per al coneixement i la informació. Tal com sosté el filòsof canadenc Derrick de Kerckhove, el sorgiment d’Internet suposa l’entrada a una nova etapa dins l’evolució humana.

La xarxa dispara les possibilitats; estableix el potencial necessari i és l’ésser humà, creador de la mateixa, qui explota tota aquesta potència per la que estava capacitat: compartir informació al segon, estar llegint premsa de diferents editorials de forma simultània mitjançant “links” que informen d’una notícia determinada, poden establir així comparacions instantànies. Tota aquesta gestació global de la Societat de la Informació i la Comunicació requereix d’aquesta complexitat intrínseca al propi nucli social del globus, tan dispers entre sí. Com podríem comparar notícies actualitzades al minut a la premsa tradicional, tenint una edició diària nocturna?.

La vida actual no es pot comprendre sense el paradigma hipertextual que permet tot l’adveniment comunicatiu múltiple, que no sols es composa estructuralment d’una forma única, sinó que l’acte informatiu és composat no sols per informació dinàmica, sinó també per pensaments, emocions, sentiments, etc. El paradigma hipertextual també ha permès canviar la forma de concebre la relació entre emissor i receptor. La imatge; l’impacte que pot arribar a produir una imatge, una gran emoció d’alegria o angoixa. Amb la perspectiva lineal obtenim un missatge, per exemple, a un diari o a un “banner” publicitari al carrer, inamovible, imprès sense més remei i per sempre, fins que sigui reemplaçat setmanes després per un altre de mateixa condició. Amb el paradigma hipertextual podem accedir a múltiples continguts diversos, de distinta índole, amb un caràcter totalment multidisciplinari, com l’ésser humà mateix, que tan sent, com llegeix, com escriu, com estudia, com estima, com odia... Sols cal analitzar l’evolució del llibre a l’era digital, amb el lema 2.0 al capdavant.

En aquest sentit, podríem rescatar un vell debat obert encara, envers la qüestió cartesiana del “cogito, ergo sum”. Com pensar provoca l’existència per a ell, i no a la inversa?. Com es pot anteposar l’acte del pensament a la pròpia existència?.

En l’estat de la qüestió, és un expert el prestigiós Doctor en Neurologia portuguès Antonio Damasio. A la seva obra “El error de Descartes”, on relata nombrosos estudis i casos reals de la seva praxi habitual com a metge, i que extrau conclusions que desmunten la teoria cartesiana de dalt a baix. Aporta conclusions molt importants com les que expliquen que la raó humana no forma part d’un únic centre sinó d’una magna articulació de sistemes cerebrals que es relacionen entre ells. A més, destaca que les emocions són necessàries per raonar, afirmació que també trenca amb la teoria de l’ànima de Descartes, on les emocions pertanyien al món terrenal, associat als instints més primaris, allunyat del món ideal, on residia la raó. Emoció, raó, sentiment, imatge, memòria, pensament formen part d’un tot intrínsec a l’ésser humà i és un error separar aquests d’ell mateix. Aquesta varietat de conceptes be podrien relacionar-se directament amb la complexitat que aporta l’hipertextualitat als nostres dies, com a resposta a la necessitat de la pròpia complexitat de l’home.

En aquesta direcció, podem afirmar, tal com sosté el Doctor Joan Campàs i Montaner a “Hipertext i complexitat” dins El coneixement fluid: “Els límits entre el saber i el no-saber no són inqüestionables, ni evidents, ni estables” I. Entenc en aquesta afirmació que el que ens pot semblar raonable avui, demà pot deixar de ser-ho per donar pas a noves idees. Les escriptures hipertextuals són reflex viu d’aquesta complexitat en el pensament i en el saber. Probablement, els nous models d’hipertext i d’altres eines que optimitzen aquest “boom” d’informació i coneixement divers, ens pot “fer petits” davant tant de coneixement. El nostre saber roman ara en el fet de la confirmació que sabem que no sabem tot, ni coneixem des de totes les perspectives. En aquest sentit penso que el nou paradigma hipertextual també ha permès una obertura en la ment social global. Podem analitzar la redacció d’una notícia a un diari digital iraquià, per exemple, i un altre d’una població de Sud-Àfrica, i veure com relaten la seva quotidianitat d’una forma determinada, perquè la globalització, lluny d’ésser un tot comú, és un conjunt múltiple de diverses societats que aporten els seus sabers a un globus molt diversificat per cultures i una complexitat de comunitats diverses.

I – Fragment extret de Campàs, Joan ““Hipertext i complexitat” dins El coneixement fluid – Pàgina 2. Document digital.