L'arrelament de
les noves tecnologies digitals, l’ús sistemàtic de les xarxes socials, xats, etc., han generat transformacions profundes en els processos d’escriptura.
En primer lloc, cal
destacar que en la modificació d’aquests paràmetres en l’escriptura
humana, té molt a veure un concepte important: l’hipertext. Sense ell, encara
viuríem immersos a una presumible linealitat creativa.
L’hipertext suposa un
canvi radical per escriure. I és que jo, ara mateix,
redactant aquest text, si és necessari, puc anar afegint informacions
més concretes sobre cada tema tractat mitjançant links relacionats. De quina
altra manera, sinó, podria realitzar-ho? Sobre quin altre suport és
possible?. Sobre el format tradicional en paper és impossible, clarament.
Un escriptor
tradicional, entenent tradicional el suport, el paper, pot optar únicament per una via: l’agrupació de seqüències d’un
llibre, un assaig, etc. seguint un ordre lineal, sense
possibilitat d’incorporar altres textos sobre el propi text, ni arxius mèdia, ni cap element diferent a la pròpia escriptura. En canvi, un
escriptor digital, l’autor d’un blog literari, per exemple, té infinitud de
possibilitats per matissar, ampliar, determinar, concretar, il·lustrar, etc.
els continguts que publica.
Tanmateix,
l’escriptor tradicional, una vegada plasmi el seu redactat sobre paper, aquest
és definitiu, en canvi, un blocaire no té aquesta restricció, ja que pot
modificar el contingut de les seves publicacions de forma instantània i tantes
vegades com sigui necessari.
Tota aquesta
innovació implica, com veiem, canvis estructurals en la forma de concebre un
escrit actualment.
Escriure de forma
digital s’ha convertit en una interactuació constant amb altres continguts,
col·laboració entre autors digitals, així com la gran informació que podem
adquirir de tercers escriptors i que ens ajuden a aprendre de forma dinàmica i
gairebé sense que un se n’adoni. En aquesta direcció, hom, quan elabora un
assaig o un treball acadèmic manuscrit, la possibilitat d’incorporar
recorreguts hipertextuals envers el cos del treball, o simplement imatges és
impossible. Els formats digitals permeten l’elaboració de treballs
hipertextuals que garanteixen un recull d’informació complet i ben relacionat,
amb diversos recorreguts informatius.
Per tot l’exposat, es
determina clarament un impacte en el procés de l’escriptura, basant-se especialment
per aquest canvi de suports on realitzar la tasca escriptora. No sols hi ha un
canvi de suports, sinó que hi ha una diversificació dels mateixos: no sols
podem escriure a un ordinador de sobretaula. Ho podem fer a una tableta, a un
telèfon mòbil, etc. Quan la tasca d’escriure era manuscrita, pocs posaven
interès en dedicar hores i hores a escriure. Ara, amb els xats, aplicacions
mòbils comunicatives (tipus Whatsapp),
sms, e-mail, xarxes socials (tipus Facebook), ens passem les hores
escrivint, emprant l’exercici escriptor encara que sigui amb converses
entretingudes amb els nostres amics. L’escriptura ha passat de ser concebuda com a quelcom relacionat a
l’àmbit literari i acadèmic, a ésser un acte quotidià que ens roba hores de les
nostres vides. És un canvi també en la forma de pensament, tema al que tornarem
més endavant.
Tanmateix, lligant el
mencionat envers els suports digitals, les noves tecnologies també han creat un
fenomen lingüístic sotmès a debat durant la darrera dècada. L’ús de diminutius
en els missatges de text, coneguts comunament com sms. Estan les noves generacions “digitals” malversant el
llenguatge amb aquest ús, a priori, inadequat?. O és simplement una adaptació
del llenguatge al canal, al suport momentani que s’empra en cada moment?. Hom
no empra el mateix argot si manté una conversa telefònica laboral amb un client
de l’empresa per la que treballa i a la que representa, que a una conversa
entre amics a la terrassa del bar de sempre. Doncs en aquest sentit, capgirem
els exemples exposats del llenguatge oral a l’escrit. Un jove que parli
mitjançant sms o aplicacions
comunicatives via mòbil, i empri expressions com “xq”, enlloc de perquè, o “nm”, enlloc d’anem, no està violant la llengua ni
malversant-la, està adequant el seu llenguatge a un determinat context, en
aquest cas determinat pel suport comunicatiu que està emprant, el telèfon
mòbil, on el que mana és l’economització d’espai i temps.
